martes, 18 de junio de 2013

WORLD CUP

Val di Sole
Ramonet...


Aquest any les coses han canviat. Jo i la Mercè separats per 1.500 kms és difícil compaginar anar junts a les curses. Així que em vaig buscar nous “compis” de viatge. Cadascú som d’equips diferents, però a Catalunya som tots amics així que vaig compartir avio, cotxe i apartament amb l’Umbert Almenara i Anna Villar. 
De les coses més destacables que vam fer va ser un petit rally furgonetero de 150 kms per arribar a l’hora de que l’Umbert es pogués inscriure a l’eliminator on l’stress acumulat l’hi va passar factura. Son molts anys acumulats de conduir la furgo-patera..
A part del rally ens varem dedicar a degustar els menjars típics de la zona com pizzes, paninis i Nutella, veure programes absurds per la televisió i anar una mica en bici per allà..


Jo amb 35 anys resisteixo, tot i ser un yayo -que no un veterà- en seguir en categoria Elit-UCI. El principal motiu es poder gaudir un mínim d’un cop a l’any de curses com la Copa del Món. 
El resultat per mi ja es el menys important, tot i que són les curses on agonitzo més salvatgement. L’ important per mi de la cursa es trobar el limit -com diu aquell- però no el límit del “postureo” i la tonteria. Hem d’aconseguir pujar i baixar el més ràpid possible...


Trobar el límit amb aquestes cames no es dificil...
El tema es bàsic, les pujades s’ha d’aconseguir arribar a dalt de cada repetxo amb la vista borrosa i deixant només una part conscient del cervell que ens servirà per saber el nostre nom, les voltes que falten i la traçada que tenim que agafar.
Un cop arribem a dalt, normalment hi ha una baixada, s’ha de baixar el més ràpid possible muntat sobre la bici, sembla una tonteria però pot arribar a ser complicat. El més senzill agafar el manillar, soltar frens i intentar esquivar pedres i arrels.. 
La gent cridara, farà sonar campanes de vaca, motoserres, xiulets, etc… El que volen es animar-nos a trobar el límit, son bona gent..


Ja puc morir tranquil, vaig tindre els meus segons de glòria a la TV..
Quan portava 2 de 7 voltes ja havia sobrepassat de bastant el meu límit, va ser fàcil, anar a córrer una WC quan fa més d’un mes que no corres btt no es una bona idea. Finalment a 2 voltes d’acabar el sr. Absalon i Schurter ja em portaven el 80% del circuit (uns 10-12 minuts) els senyors arbits em van convidar a parar quan anava en la posició 69 amb clares intencions i nules possibilitats de pillar els 10 primers. Com son bona gent em van donar els 3 punts UCI de rigor i tots contents... 


Quin tipus en Joan Calvera... Va vindre expressament a fer-nos la assistencia, va fer la cursa de femines i la d'Elits. Merci Joan!!!



No hay comentarios:

Publicar un comentario